Si al món alemany hi havia des de molt antic els lieder, al món
mediterrani, sobretot a Itàlia, hi havia els Madrigals però circumscrits en un
període determinat de temps: Renaixement i primer Barroc.
Els madrigals són cançons profanes que canten a l’Amor perdut, a la
partença, a l’Amor no correspost... escrites en llengua vernacla -igual que els Lieder-.
El madrigal no nasqué ben bé a Itàlia sinó de la influència de la Chanson francesa on
un dels compositors estrella d’aquest gènere musical va ser Orlande de Lassus,
renaixentista.
Lassus: Bon jour, mon coeur.
A Itàlia el compositor més conegut va ser Claudio Monteverdi, ja
Barroc. Se li coneix l’Òpera Orfeo però, té una enorme quantitat de madrigals,
9 llibres. En ells hi desenvolupa la música polifònica renaixentista a l’estil
monòdic –música vocal amb acompanyament, d’una única línea melòdica i un
senzill acompanyament instrumental-.
Monteverdi: Si dolce è il tormento.
I com Monteverdi també hi ha Giulio Caccini.
Caccini: Tutto il piango.
I en un dels països on hi va
haver una veritable proliferació de madrigalistes va ser Anglaterra, però no
se’ls considera punters sinó de poca qualitat musical. Dos dels més coneguts
són William Byrd –madrigalista religiós- i John Dowland.
William Byrd: Ave Verum Corpus, polifònic i a cantat a Capella,
sense instruments.
John Dowland: Come again. A Capella.
I com a característica del darrer període de producció de madrigals
s’inventaren el “Figuralisme”: La música expressa sentiments o accions:
Com a expressió o exemple del Figuralisme als Madrigals....
Lucca Meranzio: Solo e penoso.
Pujar: melodies ascendents i agudes; Baixar: melodies greus,
descendents o sense corbes melòdiques.
Un riu, torrent, el vol d’un ocell: melismes llargs sobre una sola
nota –diverses notes en una sola síl·laba-.
Alegria: Notes ràpides i agudes; Tristor: al contrari. Però també se
solia usar melodies cromàtiques.
Sospir o ensurt: Entrada amb contratemps.
Quantitat elevada: Es va repetint la mateixa figura (nota) i text.
Empaitar, córrer o fugir: Cànon o Contrapunt imitatiu.
Idees en el text com a unitat: Cants a l’uníson. L’uníson pot
significar allò que és prim i la textura polifònica o homofònica significa quelcom ple o gruixut.
música antiga,dolça i viva,molt ben interpretada. gràcies
ResponElimina