divendres, 1 de novembre del 2013

Max Bruch, Música com a Essència



Un compositor Romàntic per excel·lència ja que basa moltes obres en melodies o cançons tradicionals.
També té dues suites de danses russes i sueques respectivament. Una fantasia per a violí i orquestra amb aires escocesos –igual que Mendelssohn amb la seves simfonies, Escocesa o Italiana-. Però Max Bruch va més enllà.
Copia de Mendelssohn ja que ell mai copiarà una cançó literalment per després fer-ne una peça, sinó que n’extraurà l’essència, el ritme. El que inicia Mendelssohn serà una tònica musical posterior. Amb Liszt i Smetena amb els seus poemes simfònics, Dvorak amb les seves incursions al món eslau o indígena americà o el nòrdic Grieg. Gairebé tots, van crear escola a través de les melodies del seu entorn o dels països que visitaven, deixen la cançó/lied i s’endinsen en l’essència que la mateixa música els proporciona. De fet, la melodia tradicional no deixa de ser una cançó sense lletra; pot ser una dansa....
Max Bruch trenca amb el que feia Brahms i la resta de compositors més antics...
Bruch: Kol Nidre (variacions sobre un cant sinagogal jueu, fet expressament per la comunitat jueva de la seva ciutat). Cantat per Iom Kippur –dia del Perdó, un parell de setmanes posterior del cap d’Any, entre setembre i octubre-.
             Kol Nidre: Per a violoncel i orquestra. Tema amb variacions.

Bruch: Melodia sueca: Ack Värmeland Du Sköna.
Bruch: Concert per a viola i clarinet. (Primer Moviment).


diumenge, 27 d’octubre del 2013

Brahms, Regenlied



Brahms, Regenlied.
Un altre compositor del que sí sabem amb seguretat que reutilitzava els lieder per a altres composicions, era Brahms.
Utilitza la melodia del lied Regenlied per desenvolupar-lo en un tercer moviment per una sonata per a violí i piano, la  núm. 1.
Brahms: Regenlied, lied. Op.59
                Sonata per a violí i piano Regenlied Op. 78

Mendelssohn, Amén de Dresden.



Mendelssohn, Amén de Dresden.
Inicialment va ser una composició Coral –de Johann Gottlieb Nauman- per a la Capella Reial de Saxònia, que s’utilitzava en els serveis religiosos però, amb el temps es va popularitzar tant al ritu catòlic com al Luterà i, va ser Mendelssohn el primer en utilitzar-lo com un dels motius simbòlics en la Simfonia Reforma. Es pot dir que realment no és una cançó/lied o himne religiós sinó una secció de notes entonades per un Cor.
 (Compàs 4/4. Dos bemolls a l'armadura, SI i LA. 2 negres: SI SI...| corexeres: DO RE MI FA| 1 rodona FA // 2 negres: MI MI| corxeres: MI FA SOL LA | 1 rodona: SI = tocat conjuntament amb un acord d'una quinta).


Mendelssohn: Simfonia la Reforma. Op. 107
https://www.youtube.com/watch?v=xAHuYImgc7E     (a partir del minut 2:40)

divendres, 25 d’octubre del 2013

Schubert: La Mort i la Donzella.



Si Mozart usava Un Bacio di mano com a tema del primer moviment de la Simfonia Júpiter, Schubert utilitza un lied per a la Música de Cambra: Quartets o Quintets.
Segons ell, li donava més amplitud temàtica: això volia dir que ho podia desenvolupar més, normalment com a tema amb variacions. Ho feu amb Die Forelle amb l’aplicació de tema amb variacions al Quintet i “La Mort i la Donzella” amb forma de quartet de corda, en el segon moviment.
 Schubert: El lied. Der Tod und das Mädchen. D. 531
                El Quartet. Der Tod und das Mädchen. D. 810

dilluns, 21 d’octubre del 2013

De la Cançó a la Simfonia.

Mozart, el Romàntic.


Moltes vegades se’ns ha dit que Mozart ens anticipa un romanticisme encara llunyà per crear simfonies per què sí, per plaer, pel propi gaudi d’un mateix. Així fou amb les dues simfonies en sol menor- la 25 i la 40-, però els entesos, els que fan llibres d’història de la música, ens diuen que Mozart anticipa el Romanticisme amb un aspecte d’usar una ària o cançó* per fer-ne després un tema d’una simfonia.
Estem parlant de l’ària o cançó un bacio di  mano de l’Òpera còmica “La Gelosie Fortunate” (KV 541) que Mozart reutilitza com a tema secundari al primer moviment de la Simfonia Júpiter, núm. 41, KV 551.
Primer, l’ària còmica: amb el que hem de prestar atenció és el fragment cantat on apareix musicalment el tema que reutilitza Mozart a la Simfonia. Voi siete un potondo, mio caro Pompeo, l’usanze del mondo andate a studiar, andate, andate, andate a studiar, andate, andate, andate a studiar.
Segon, el primer moviment de la Simfonia Júpiter KV. 551.


*Historía de la música occidental, 2: Donald J. Grout, Claude V. Palisca. Ed. Alianza Música.


diumenge, 20 d’octubre del 2013

Lieder Corals.



Només es dóna al Romanticisme.
Abans trobem corals lligats a la Religió catòlica o Luterana, polifònics, tant si són motets A Capella, parts de Misses o Oratoris com cantates profanes o Òperes, però un poema solt per a coral i orquestra hem d’esperar primer amb Beethoven amb la seva Fantasia Coral o part de la Novena simfonia amb l’Himne de l’Alegria de Schiller.
Però qui ho inicia és Schubert amb un lieder de temàtica profana/mitològica: Els esperits sobre les aigües amb text de Goethe. Cor masculí i orquestra perquè la resta de corals són a capella i de temàtica religiosa o almenys els més coneguts i enregistrats.
Un altre compositor del romanticisme ple que s’hi dedicarà plenament és Brahms que en el seu catàleg d’Opus n’està farcit. Molts d’ells són a capella, per a cor masculí, mixt o amb orquestra. El cant del destí i Nänie.
Amb Mahler, farà ús dels procediments dels compositors romàntics a l’hora de compondre simfonies: basar-se en lieds, poemes, tant si són obres plenament simfòniques com la Tità (Wunderhorn) o la 2a., 3a. i la 8a. ....
Beethoven: Fantasia Coral, Op.80.
Schubert: Gesang der Geister über der Wassen, D. 714. (cor masculí).
Brahms: Schicksalslied, Op. 54. (Baríton i cor mixt). (Cant del destí).
                Nänie, Op.82 (cor i orquestra). Text de Schiller.
http://opus-brahms.blogspot.com.es/2011/02/opus-82-nanie-para-coro-y-orquesta.html

dijous, 17 d’octubre del 2013

Punt i seguit: El Lied a la resta d’Europa.



Després de fer un flash back al passat, tornem al Lied Romàntic a la resta de països europeus, principalment, França, Anglaterra, Catalunya ja que el lied d’aquests països deriven del Madrigal italià i de la Chanson Francesa.
A França hi tenim Fauré, l’iniciador de la Música culta coneguda amb el nom de Melódie. Primer sota la influència de Gounod i després ell sol, ens presenta una sèrie de cançons molt delicades. Les més conegudes són “A bord de l’eau” i “Les berceaux”, composta el 1878.
Fauré: “A bord de l’eau”.
             “Les berceaux”.
També cal dir que té molta obra coral amb orquestra –religiosa i profana- la més coneguda és la Pavane -com també el seu Rèquiem-.
Fauré: Pavane.

Debussy, fins i tot amb les cançons utilitza el mateix llenguatge pianístic de l’escala pentatònica. Molt suggerent, exòtica amb què la llengua francesa hi ajuda molt i, plena de modernitat, pels girs tonals. Fins i tot en alguns casos experimenta amb girs wagnerians, però són passatgers...
 Debussy: Mélodies

A Anglaterra hi ha poca producció de veu i piano, el nom que sona més és Britten tot i que també hi ha Ralf Vaughan Williams, però aquest darrer més que lieder tenim música per a corals i és d’allò més clàssic i concertant. Marxa de la dissonància de Britten, essent molt polifònic i quadrat que contrasta molt amb l’època en què va ser escrit.
R.V. Williams: Linden Lea. A Capella.

Benjamin Britten Té de tot. Música coral religiosa i algunes cançons o lieder inspirats en el folklore anglès –una mica com R.V. Williams- però aquest va aprofundir més en aquest aspecte perquè va estudiar en profunditat la música dels músics del passat: Purcell i Dowland –madrigalista- en què en va extreure melodies per fer-ne obres.
Benjamin Britten: The Ash Grove.

Eduard Toldrà és un dels compositors amb més renom del renaixement musical de Catalunya. L’etapa més prolífica van ser els anys en què Europa estava sumida en La Gran Guerra i, un gran exponent del Noucentisme musical. Té un estil propi i el consideren com el creador del Lied català a diferència d’altres compositors que segueixen altres models europeus ja preestablerts, siguin madrigalistes o wagnerians.
Eduard Toldrà: Menta, farigola, ruda i romaní.
                            Cançó de passar cantant.
                            La cançó de l’oblit.

Un altre compositor català és Frederic Mompou. Les seves influències cal cercar-les a la música francesa, concretament l’Impressionisme i,  d’Erik Satie. Hom li defineix la música com a intimista i delicada o com un gran miniaturista per la seva brevetat.
Mompou: Damunt de tu, només les flors.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Ritornello.



En els madrigals dels segles XIV i XV era la repetició de tornada al final de cada vers d’un madrigal.
Al segle XVII s’utilitzava per designar la tornada al final d’una ària. Al Barroc, aquest terme va canviar de significat. S’utilitzava en un passatge important on s’intercalava amb un solo o una ària: Aquest tema sempre és interpretat amb un Tutti, es repetia amb diferents tonalitats. En la Música instrumental, va ser pràctica molt comú amb Bach.
Amb el Classicisme, aquesta forma repetitiva va ser substituïda pel Rondó: Forma musical que intercala un mateix tema entre seccions diferents i contrastants, en la mateixa tonalitat.
El Ritornello es representa gràficament amb aquestes figures damunt del pentagrama.


Un apunt: Madrigals



Si al món alemany hi havia des de molt antic els lieder, al món mediterrani, sobretot a Itàlia, hi havia els Madrigals però circumscrits en un període determinat de temps: Renaixement i primer Barroc.
Els madrigals són cançons profanes que canten a l’Amor perdut, a la partença, a l’Amor no correspost... escrites en llengua vernacla -igual que els Lieder-.
El madrigal no nasqué ben bé a Itàlia sinó de la influència de la Chanson francesa on un dels compositors estrella d’aquest gènere musical va ser Orlande de Lassus, renaixentista.
Lassus: Bon jour, mon coeur.
A Itàlia el compositor més conegut va ser Claudio Monteverdi, ja Barroc. Se li coneix l’Òpera Orfeo però, té una enorme quantitat de madrigals, 9 llibres. En ells hi desenvolupa la música polifònica renaixentista a l’estil monòdic –música vocal amb acompanyament, d’una única línea melòdica i un senzill acompanyament instrumental-.
Monteverdi: Si dolce è il tormento.
I com Monteverdi també hi ha Giulio Caccini.
Caccini: Tutto il piango.
I en un dels països on hi va haver una veritable proliferació de madrigalistes va ser Anglaterra, però no se’ls considera punters sinó de poca qualitat musical. Dos dels més coneguts són William Byrd –madrigalista religiós- i John Dowland.
William Byrd: Ave Verum Corpus, polifònic i a cantat a Capella, sense instruments.
John Dowland: Come again. A Capella.
I com a característica del darrer període de producció de madrigals s’inventaren el “Figuralisme”: La música expressa sentiments o accions: 
Com a expressió o exemple del Figuralisme als Madrigals....

Lucca Meranzio: Solo e penoso.


Pujar: melodies ascendents i agudes; Baixar: melodies greus, descendents o sense corbes melòdiques.
Un riu, torrent, el vol d’un ocell: melismes llargs sobre una sola nota –diverses notes en una sola síl·laba-.
Alegria: Notes ràpides i agudes; Tristor: al contrari. Però també se solia usar melodies cromàtiques.
Sospir o ensurt: Entrada amb contratemps.

Quantitat elevada: Es va repetint la mateixa figura (nota) i text.
Empaitar, córrer o fugir: Cànon o Contrapunt imitatiu.
Idees en el text com a unitat: Cants a l’uníson. L’uníson pot significar allò que és prim i la textura polifònica o  homofònica significa quelcom ple o gruixut.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

La Sublimitat.



A anys llum de Mahler hi trobem Richard Strauss.
Els seus Lieder per a veu i orquestra sobresurten de la resta de compositors ja considerats moderns. Mahler es queda petitonet al seu costat, malgrat Strauss li copia parcialment la instrumentació orquestral en un dels lieds més bonics que s’han escrit mai en la Història de la Música.  
Cal dir que la columna vertebral que uneix Mahler i Strauss és Wagner. Mahler copia a Wagner i Strauss a Mahler. El denominador comú dels Lieder de Wagner està en l’orquestració: un violí fent la melodia en agut sobresurt com un cant angelical per sobre la veu de mezzo. Aquest aspecte el trobem a l’Adagietto de la 5a. Simfonia de Mahler  i a Morgen. Però Strauss ho culmina, amb aquest lied, perfecciona la Sublimitat musical.
Amb l’excusa que la dona d’Strauss era soprano, li dedica una col·lecció deliciosa: Opus 27.
Op. 27...1, 2 i 4 (Morgen)

Strauss: Els 4 darrers Lieder. (1948)
               Frühling.
              September.
             Beim Schlafengehen.
            Im Abendrot.

Frontissa.



Mahler va ser un seguidor a certa distància de Wagner, tot i considerar-lo Post-Wagnerià.
Té un estil molt propi malgrat la seva harmonia estigui emparentada amb els compositors més clàssics alemanys com Bach o de l’escola Vienesa: Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert o de la tradició romàntica de Mendelssohn i Schumann. Però a qui deu tota l’herència és de Wagner.
Es considera Mahler una frontissa entre la tradició romàntica i la moderna. Va influir a Strauss. Aquest fins i tot l’homenatjarà amb una simfonia...
És un compositor típicament romàntic pel que fa a la utilització dels Lieder com a font d’inspiració a l’hora de compondre les seves simfonies de gran extensió.
Els Lieder sempre van per davant de qualsevol obra simfònica i a més són orquestrals, igual que Wagner. Tenen un caient dramàtic important més accentuat que en l’obra operística del seu predecessor.
Cal dir que els seus Lieder obren la porta a les simfonies. Wunderhorn inicien la Tità i tantes altres. Lieders eines fahrenden Gesellen, també.
Pels consagrats a la seva música consideren que Das Lieder von der Erde és l’obra més coneguda i important.
Però per veure la relació entre Poesia i Música cal escoltar l’obra primerenca ja que és allà on trobem la veritable connexió amb la generació posterior. 
Gustav Mahler: Lieders eines fahrenden Gesellen.
                            Kindertotenlieder.
                           Das Lieder von der Erde (selecció).

Sobrevalorat



Quan la crítica posa la banya en un forat, en aquest cas pren part a favor d’un compositor, ja l’hem feta bona.
Tots els llibres d’Història, totes les Vikipèdies d’Internet només veuen com a estrella del post-Romanticisme de Lieder, Hugo Wolf. Un radical wagnerià que considerava la música anterior a Wagner com a inferior i que es negava a estudiar-la de manera disciplinada.
La fama de Wolf rau més en la seva personalitat trepidant, excèntrica o depressiva que no pas en la seva música ja que ha quedat en un segon pla.
Wagner que era el seu ídol i no per això la seva música hauria de ser considerada millor com a compositor de Lieder -lieder de manera tradicional: Veu i piano-. Té algunes col·leccions importants però per això se l’hauria de sobrevalorar tant. Potser per alguns crítics de l’època aquella música era trencadora i es mereixia un lloc important...
Passa quelcom semblant amb els artistes contemporanis o historiadors de l’art que només veuen com a Tòtems la producció artística de la Modernitat més radical i menysvaloren l’Academicisme. Vaja, que l’art contemporani va néixer per generació espontània!
L’art actual igual com el mirall musical no tenen sentit per molt trencadors que siguin. Per molt radicals...passaran com mer assajos malsonants, experiments sonors que faran anar de corcoll les paraules dels crítics disposats a vendre’s l’ànima a canvi d’una glòria no merescuda dels compositors.
Hugo Wolf, per a mi, no li arriba a la sola de la sabata a Wagner.
Hugo Wolf: Goethe Lieder.  Alguns exemples....

divendres, 11 d’octubre del 2013

Escola wagneriana.



Wagner va ser l’impulsor d’una nova manera de fer música. Tots els que s’aixoplugaven sota el seu paraigües musical s’anomenaven Escola Avantguardista oposada de la tradició clàssica, encapçalats per Brahms, el violinista Joachim i el crític musical Hanslick. L’Escola de Tradició Clàssica eren seguidors dels patrons deixats per Beethoven i els avantguardistes  volien anar més enllà. I ho van aconseguir.
Wagner només se’l coneix per la seva producció operística, alguna simfonia, l’Idil·li de Siegfried, una serenata per a cordes dedicada a la seva dona. Però Wagner també té uns quants lieder. Die Wesendonck-Lieder. Aquests lieder donen el tret de sortida per altres seguidors de la seva escola: Hugo Wolf, Mahler  i Strauss.
L’única diferència que tenen aquests lieder és que són per a veu femenina –mezzo, tot i que en segons compositors, la podrà fer un tenor o baríton- i orquestra simfònica.  Són d’una autèntica sensibilitat extrema que només Strauss els podrà superar.
Els Lieder Wesendonck de Wagner estan dedicats a Mathilde Wesendonck, una poetessa menor alemanya que va tenir un idil·li amb Wagner els quals aquests lieder estan basats amb poemes seus. Però deixant de banda aquest fet anecdòtic, són molt més reeixits que moltes de les seves òperes.
Wagner: Die Wesendonck Lieder.
Cal dir que la intèrpret d'aquests lieder és especialista en Wagner i els seus seguidors. Té una veu magnífica i clara. És Mezzo. Anne Sofie von Otter. 
Escolteu-los bé perquè hi haurà un tret important que es repetirà en d'altres compositors posteriors....

Romanticisme madur.



Hom el coneix només per la seva música instrumental: Pel seu concert per a violí, genial; pel seu primer concert per a piano on sembla ser dedicat a Schumann, mort feia poc; el seu Rèquiem Alemany –amb lletra de textos de Luther-, les 4 simfonies, dues obertures magistrals, trios i quartets de corda; quintets per a piano o clarinet, sonates per a violí i clarinet o els intermezzi per a piano sol..., però ningú li sabria anomenar cap lied seu.
Estic parlant de Johannes Brahms. Bé, alguns sí perquè li he manllevat una part d’un lied: “Sogar im Traum” però té una extensa producció de lieder enorme que se’m fa impossible  posar-ne un d’exemple. Té de tot. Molt més que no pas música instrumental i a més, molt poc conegut. Lieds per a veu masculina i piano, femenina, duets, quartets amb piano o a capella, acompanyats per orgue, lieds per a cor mixt i orquestra...No hi ha cap Opus de la seva obra que no hi hagi una col·lecció de lieds.
La seva música és intimista, intensa, sensible, emocionant, suggerent, poètica i encara que no ho sembli, molt clàssica. Petits bombonets poètics acompanyats d’una alenada musical que entren molt bé.
Cada col·lecció de lieder té un tipus de música.  És a dir, que la música s’adapta al text.
I per comprovar-ho, us selecciono 14 Volkskinderlieder –cançons populars per a nens- i una col·lecció Op. 59.
Johannes Brahms: 14 Volkskinderlieder.
                                  8 Lieder. Op. 59. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Compositor i persona: Schumann.



El cicle de lieds Dichterliebe de Schumann es dóna per primera vegada a la història en què compositor i persona estan units. De vegades se’ns diu que s’ha de separar obra i autor, però en aquest cas no. Schumann representa el compositor Romàntic per excel·lència. Amor de Poeta.
Els 16 textos triats per als lieds són de Heine. Musicalment són uns liders exquisits perquè a l’època en què els va compondre estava enamoradíssim de la que serà la seva dona: Clara Wieck, un amor correspost per ella però no pel futur sogre.
Aquest cicle té una unitat estructural, d’un evident contingut narratiu i dramàtic: Plantejament, nus i desenllaç. El cicle parla d’un amor no correspost i gairebé autobiogràfic. Comença feliç i de mica en mica va perdent l’entusiasme del principi fins que al final, acaba malament,  suïcidant-se. En la vida real es llença al Rhin.
Una característica d’aquest cicle de lieds és que no acaben contundentment amb un acord amb “calderó” sinó que ens deixen en un interrogant.
Schumann: Dichterliebe. Op. 48. 7 dels 16 lieder del cicle.

Sense Paraules....



Mendelssohn trenca amb els convencionalismes de l’època. Bé de totes les èpoques. Per què les cançons necessiten lletra? La música també pot expressar sentiments, accions, un petó o una abraçada amorosa, una declaració... etc.. On acaba la paraula comença la música... cançons sense paraules.
Mendelssohn: Lieder ohne worte. Op. 30, núm. 4.
                          Lieder onhe worte. Duetto d’Amore. Op. 38, núm. 6. 
Malgrat aquesta experiència pianística única, també va escriure lieds convencionals, amb veu i piano, molt bonics i molt de la línia “ohne worte”.
Mendelssohn: Auf Flügeln des Gesanges (A les ales de la cançó).

La "nova cançó"



Amb Schubert ja no es tractava de musicar un simple poema bonic, que expliqués unes virtuts determinades com passava amb Beethoven sinó d’explicar una història. Aquests lieds eren una mena de col·lecció de cançons coneguts amb el nom de Cicles. Schubert en té varis. Die schönne Müllerin –La bella molinera-; Die Winterreise –El viatge d’hivern-; Schwanengesang –El cant del cigne-... Amb tots ells, la Música s’adapta al leiv motive temàtic del cicle dels lieds. Això vol dir que amb la Bella molinera, el piano representarà el va-i-ve de l’aigua que fa anar el molí; en algunes cançons del Viatge d’hivern la música vol donar la sensació de soledat...però no és amb Die Forelle –La Truita- un lied solt, és on es farà més present aquesta meva explicació.

Les 6 notes de la frase musical de l’acompanyament del piano evoca el peix movent-se per l’aigua.

Schubert: Die Forelle.

Cançó curta...



Alguns autors no volen parlar de lieds pròpiament dits amb Beethoven perquè només consideren lieds a partir de Schubert.
Però que no dèiem que eren cançons curtes? 
Beethoven: Zärliche Liebe o més conegut com a "Ich liebe dich..."

Lied



Ja que he iniciat el bloc parlant d’un lied, ara aprofito per parlar de l’origen d’aquesta paraula en el món de la Música.
Lied –plural, lieder- és una paraula d’origen alemany que significa cançó i, se sol interpretar amb veu i piano. El seu màxim apogeu es va dur durant el Romanticisme però hem de trobar els seus precedents en el Classicisme de Mozart i Beethoven –Beethoven fa de frontissa entre l’herència classicista del qual ell en va aprendre i el Romanticisme que en plantarà la llavor-.
Originàriament, ja trobem cançons a Alemanya i Àustria al S. XII. Amb els segles es convertirà en cançons populars, himnes d’església o cançons de protesta al S. XX.
No és fins al Romanticisme de Schubert, Mendelssohn, Schumann que trobarà el seu punt culminant de genialitat. Brahms també en farà uns quants, però amb Richard Strauss arriba a la Sublimació amb unes composicions potser de les més reeixides de la Història de la Música. Ell però, les farà per orquestra i veu. Abans que ell, hi trobem alguns lieder de Wagner i sobretot Mahler, però que junts no podran superar la bellesa de Richard Strauss.
El lied es conrearà a diferents països europeus: A França, Fauré, Debussy i Poulenc; a Anglaterra, Benjamin Britten i Vaugham Williams; a Espanya, Granados, Falla i Turina; a Catalunya, Toldrà, Montsalvatge i Mompou.
Mozart: Gesellenreise. 

dimarts, 8 d’octubre del 2013

L'escolto....

Fins i tot en el somni -Sogar im Traum-.
Està extret d'un lied de Brahms amb lletra de Heinrich Heine.
És un Lied que parla de la Mort i què hi ha després de la mort. Per tant és un lied escatològic.
Com se sap això? Als epigrames romans, descoberts pel poeta, en surt una referència i, a més, quan van començar inhumar els cadàvers en comptes d'incinerar-los, als sarcòfacgs hi representaven arbres florits, amb ocells -rossinyols- que hi cantaven. Per això, a la segona part del lied, el jove s'adorm al llit. Al damunt del seu llit hi creix un arbre, on hi canta un jove rossinyol, ell canta sobre l'Amor sincer, i el mort, l'escolta fins i tot en el Somni. El somni de la mort. Una altra Primavera, en aquest cas eterna.
I nosaltres escoltem la Música fins i tot en el somni perquè és el nostre Amor sincer....

https://www.youtube.com/watch?v=SvXyjflpI6g